Versión en castellano en la página 2
Ja fa vint-i-dos anys que el Carles va morir, i no acaba d’entendre per què li fa més mal ara que quan va passar. Potser és que, amb més edat i més mirades enrere, s’adona del que va significar a la seva vida aquell noi de mirada blava i veu clara, aquell que va cantar per a tants, però que de vegades semblava que li parlava a l’orella. En Carles Sabater i en Pep Sala, junt amb en Joan Capdevila, eren Sau, un dels grups capdavanters del rock català, un fenomen que va començar als anys 70 després de la dictadura, però que va esclatar com una traca a principis dels 90. Va ser llavors quan tota una generació, la seva, que havia fet les seves primeres passes durant la transició i havia estat escolaritzada en català, va trobar per fi referents musicals autòctons, lletres que parlaven dels seus problemes i passions quotidians. Ja no era l’època de la cançó protesta; era l’hora de l’amor, les frustracions, l’alcohol, el sexe.