Inicio Con voz propia Retorn a Sau

Retorn a Sau

por tresmilv
0 comenta
pantà de Sau
Versión en castellano en la página 2

Ja fa vint-i-dos anys que el Carles va morir, i no acaba d’entendre per què li fa més mal ara que quan va passar. Potser és que, amb més edat i més mirades enrere, s’adona del que va significar a la seva vida aquell noi de mirada blava i veu clara, aquell que va cantar per a tants, però que de vegades semblava que li parlava a l’orella. En Carles Sabater i en Pep Sala, junt amb en Joan Capdevila, eren Sau, un dels grups capdavanters del rock català, un fenomen que va començar als anys 70 després de la dictadura, però que va esclatar com una traca a principis dels 90. Va ser llavors quan tota una generació, la seva, que havia fet les seves primeres passes durant la transició i havia estat escolaritzada en català, va trobar per fi referents musicals autòctons, lletres que parlaven dels seus problemes i passions quotidians. Ja no era l’època de la cançó protesta; era l’hora de l’amor, les frustracions, l’alcohol, el sexe.

Per a ella, una noia nascuda i crescuda a l’àrea metropolitana de Barcelona, que fins aleshores va parlar castellà amb totes les seves amistats, Sau va suposar la connexió amb el seu vuitanta per cent. Ho pensa mentre està asseguda al mirador de Vilanova de Sau, on ha vingut cada divendres d’aquest juliol estrany, mirant des de dalt la terra que va ser l’origen del seu grup estimat. Encara recorda la primera cançó a la qual va parar atenció. Era estiu i estava al poble del Delta de l’Ebre on la seva tieta la portava cada any. Un poble de portes obertes i cadires al carrer, envoltat d’ametllers i de primeres vegades, el seu racó de llibertat. Una matinada de festa major, a la discoteca mòbil on els nois i noies –autòctons i forasters– destil·laven les darreres hores de diversió, va sonar És inútil continuar, un tema que parla del desig sexual que tot just s’estava desenvolupant en la seva persona.

 

Hores que passen com sempre, esperant-te una vegada més.

De la nit d’ahir em turmenta el teu cos blanc, jove i calent.

(…)

Sempre suplicant, sempre demanant, sempre maltractant-me,

cansat d’esperar-te, tu vols destrossar-me.

És inútil continuar, no sóc més que un joc per tu,

et segueixo allà on vas, sóc com un gos perdut.

A les nits que estic calent et necessito i no hi ets,

Un dia d’aquests et deixaré.

No pot evitar agafar el seu mòbil i posar la cançó a l’Spotify, per gaudir de la veu d’en Carles en soledat. Torna a desitjar entortolligar els dits als seus rínxols… com d’enamorada estava d’ell! Gairebé tant com d’en Marc, el noi més guapo del poble. Vivia al seu carrer, era dos anys més gran que ella, i havia de ser bomber forestal, com el seu pare. Any rere any, quan veia la silueta del poble aparèixer entre les muntanyes, el cor se li revoltava, perquè durant dos mesos –nou setmanes, seixanta-tres dies– la miraria amb els seus ulls blaus, li parlaria amb els seus llavis gruixuts, el sentiria dir-li “xiqueta”, o potser la deixaria acompanyar-lo a recollir “ameles”. Amb el temps el va acabar acompanyant a altres llocs més íntims. Però això ja queda molt lluny.

 

Avui podrem estar junts i perdre’ns al paradís.

Amb una estona al teu costat vull que ho siguis tot per mi.

Seré tot el que tu vulguis, tu pots desitjar-ho tot.

El món serà com tu vulguis, només podrem canviar-lo tu i jo.

Des del mirador es veu el pantà de Sau i la punta de l’església de Sant Romà, el poble que van inundar per construir-lo. Com un signe de resistència del passat. El Carles era de la Barceloneta, però va conèixer al Pep a Vic, i quan van començar a tocar junts van muntar l’estudi a una casa de pedra de la vall. S’imagina al cantant anant cada setmana de la ciutat al poble, escapant de les multituds, els motors dels cotxes i el tràfec de cada dia per submergir-se en la seva música, com el poble del pantà dins l’aigua. Li agrada pensar que potser alguna vegada el Carles s’havia assegut al mateix banc on ella seu ara, contemplant el mateix bell paisatge.

 

Ja començo a estar amargat, la paciència se m’està acabant,

la gent es torna boja, els nens no paren de plorar.

Els vells se senten oblidats en aquesta gran ciutat.

(…)

Recordo aquell campanar trist, emergint de l’aigua amb orgull,

on les gavines criden fent el seu niu en algun lloc perdut.

Aquí no faig res, me’n vull anar a casa meva, a Sau.

Però no tot és dolent a la gran ciutat. A Barcelona va conèixer al Xavi, l’Ariadna, la Montse, la Txell i l’Àlex, els seus amics de l’ànima, amb qui va començar a parlar, estimar i sortir de festa en català. Els sis van coincidir a la universitat Pompeu Fabra, fent Comunicació Audiovisual al peu de La Rambla. Un petit univers de rajoles blanques i rosades, saltejat de “xaperos”, lladregots, locals underground i turistes embadalits. Els entusiasmava sortir a gravar per la zona, anar a dinar al Maremàgnum i, les nits de caps de setmana, xopar els riures amb vi de garrafa al Chistu o a l’Ovella Negra –gran part del qual després havien d’assecar amb baietes llefiscoses–. Entre copa i copa, converses més o menys profundes, sobre els treballs de la uni, o els deliris ecologistes de la Txell…

 

Si algú em pogués explicar, per què els rius estan contaminats,

per què el mar és un abocador, quantes espècies ja s’han carregat?

I al fill de puta que cremi aquests boscos, que li tallin les mans!

Potser així no els cremarà.

Obro els ulls, miro al meu voltant, i veig com tot això s’acaba.

Si algú em volgués explicar per què, ningú no ho vol intentar?

Que això es pot salvar.

…o sobre per què el Xavi havia decidit no fer el servei militar.

 

M’han quedat els ulls en blanc de soledat.

Sóc un covard, però avui tindré cor de soldat.

Oh, els matins que mai s’acaben, de nits pensaré en tu,

quan estigui lluny de casa, sense projectes, sense tu.

Canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell.

Em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell.

No em pegui, no he nascut per militar.

Antimilitarisme, activisme ecològic, independentisme… tot era incipient, i molt més innocent que no pas ara.

 

Saps, política estimada? Més val que t’ho muntis bé.

El teu paper és tan miserable que t’amagues en el temps.

No em facis seguir-te el joc, que no vull prendre partit,

els discursos sempre m’han avorrit.

Jo no crec en el poder, jo no crec en l’orgull, jo no vull parlar per ningú.

Vull quatre barres! Encara que siguin de bar.

També va haver-hi viatges, molts: Cuba, Sicília, Noruega, Nova York, Turquia, el Marroc… Gairebé mai hi eren els sis, però ella sempre els portava a la seva maleta. Encara conserva els diaris que escrivien a quatre o a sis mans, relatant les aventures que els succeïen en el camí. I es pregunta per què les de casa no quedaven plasmades sobre el paper. Perquè també les hi va haver… com la vegada que van anar a Llafranc, perquè la Costa Brava i l’amistat curessin a l’Ariadna. Ella i la seva xicota es barallaven molt, però la darrera discussió havia estat demolidora. Per què ja no l’estimava? Per què havia preferit tastar altres cossos? L’Ari era molt de mar, i estar al poble que va veure tants estius de la seva infantesa va fer que, per fi, somrigués.

 

Si no vas molt de pressa pels voltants del meu carrer,

veuràs les cases blanques i un bar que està sempre obert.

Bicicletes que van amunt i avall, que travessen tot el parc,

una església molt a prop del mar i carrers amb nom de sant.

(…)

Si vas a prop del mar, si veus a la meva gent,

si vas a prop del mar, digue’ls-hi que penso en ells.

Ella sap molt bé qui és la seva gent, i està segura que la vida hagués estat molt més fosca les darreres dècades si no hagués tingut aquesta locomotora per il·luminar les vies. Hagués tingut la força, per exemple, per acabar la tempestuosa relació que va tenir amb en Víctor? Es van conèixer en una discoteca, a un lloc on ell no anava gairebé mai i una nit en què ella no tenia ganes de sortir. Set anys i mig després va aconseguir dir les necessàries vuit paraules: “és millor que no ens veiem mai més”. Sabia que el Víctor l’estimava, que era la persona amb qui més passions compartia, però també que la dóna de la seva vida era una altra. Mentre el sol es pon a la vall, enyora el que ell li feia sentir i es pregunta si alguna vegada tornarà a estar així de boja per algú. Reconforta, però, saber que els seus companys de vagó mai no l’han jutjat, i que continuaran voltant amb ella en el seu tren de mitjanit.

 

Sovint em sento atrapat pel meu propi malson

i tinc ganes de cridar, cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit.

Hi ha poetes que s’han perdut pintant graffitis a les seves parets.

Molta gent que es troba sola, cada dia, en algun lloc, puja al tren de mitjanit.

(…)

Si ets llunàtic i estàs espantat,

si vius als núvols i estàs deprimit,

si la boira ja t’ha acompanyat,

cada dia, en algun lloc, pots pujar al tren de mitjanit.

Una de les darreres parades d’aquest tren va ser la boda de l’Àlex i la Montse que, per fi, després de tants anys, es van adonar que allò que tenien era amor en majúscules –cosa que era evident per la resta–. La cerimònia es va celebrar fa un mes, en una masia del Priorat, i tot va ser com un dolç somni. Just abans del sí, el nuvi va treure la seva guitarra, aquella amb la qual els va alegrar la vida tantes i tantes vegades, i va dedicar a la seva estimada la cançó Glòria, de Sau.

 

Tu que m’has vist caure a terra, tu que sempre m’has trobat

en les nits de lluna plena, dormint en el teu sofà.

Tu m’ajudes sense pressa, si cal deixes el que tens,

m’obres sempre casa teva perquè no em quedi al carrer.

Ens fem vells però no hi ha pressa, entre copes em vas dir

col·locats, quasi com sempre, sense un duro, però amb estil:

“No desitjo una altra cosa, el meu món, els meus amics,

i la vida no em fa nosa mentre tingui un ros als dits”.

Creu que tots van sentir una mica d’enveja de la Montse i de l’Àlex, i alhora una alegria immensa per ells… s’ho mereixien tant! Quan el sol gairebé sortia, amb una copa a la mà i moltes més dins el cos, tots sis van tornar a cantar una del seu grup preferit, amb ànsies de tornar a tenir vint anys, volent retenir aquell moment per sempre més.

 

Ni un adéu volíem dir-nos sense creure

que mai més ens tornaríem a trobar,

ni que el vent d’altres terres ens podria separar.

Però tancant els ulls…

El món girava al nostre voltant

i ja en teníem prou, ens era igual, no volíem fer-nos grans.

Érem amics, jo i els meus amics (…) ens hem fet grans.

Mira el rellotge. Les vuit, és hora de tornar. No li ve de gust tancar-se a l’habitació de l’hostal que ha reservat per aquesta nit, així que recorre els carrers de Vilanova de Sau buscant un lloc per sopar. Troba un petit i acollidor restaurant familiar, situat a un carrer estret del centre. Malgrat ser juliol, està tranquil, i seu a la barra. Triga un minut a adonar-se de què és la veu d’en Carles Sabater la que sona al fil musical… no s’ho pot creure. Sent els inconfusibles primers acords del Boig per tu, el tema que va catapultar Sau a la fama, la cançó que es va convertir en l’himne romàntic de tota una generació i que ha estat cantada per mil i un artistes. Però cap versió pot igualar la seva veu, cap ni una pot arribar al cor com l’original. Gairebé sense ser adonar-se’n, comença a cantar-la en veu alta.

 

A la terra humida escric: nena, estic boig per tu.

Em passo els dies esperant la nit.

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?

Servil i acabat, boig per tu.

Sé molt bé que des d’aquest bar jo no puc arribar on ets tu,

però dins la meva copa veig reflexada la teva llum.

Me la beuré.

Servil i acabat, boig per tu.

–Saps que aquesta cançó, en realitat, està dedicada a la lluna?–. És el cambrer, que la sobresalta quan li serveix la copa de vi…ni era conscient d’haver-la demanat.

–Aquesta és una interpretació– contesta ella –però també encaixa perfectament amb una declaració d’amor a una dona.

–Un amor covard, per cert. Si l’estima tant, per què es queda al bar i no la va a buscar?

–Potser és que ella ja li ha dit abans que no.

–Així i tot…– Ell somriu, i ella es fixa en els seus ulls profunds. No són blaus com els del Carles, però aquests rínxols…

Mentre ella menja, parlen, i només ho deixen en els moments en què ell ha d’atendre alguna comanda o cobrar a algun client. Li explica amb passió que Sau és el grup que li ha marcat la vida, i que encara recorda les vegades en què el cantant venia al restaurant i parlava amb el seu pare, mentre ell l’ajudava a recollir les taules.

–El vas conèixer? Quina enveja! Deus tenir moltes històries per explicar…

–Si les vols escoltar, torna, si us plau. Estaré desitjant parlar amb tu de nou.

–D’acord, però hauré de saber almenys com et dius…

–Carles, em dic Carles– contesta amb un altre somriure.

Ella també riu. Creu que, al cap i a la fi, sí que pot tornar a estar boja per algú. Potser ha trobat el millor motiu per tornar a Sau.

retorn a Sau

También te puede gustar

Deja un comentario

Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Más información
Privacidad